T’has preguntat mai d’on ve aquesta deliciosa beguda blanca que tant disfrutes a les vesprades d’estiu? La història de l’orxata és molt més fascinant del que imagines. Aquest tresor mediterrani que forma una part tan important de la nostra identitat té arrels que se submergeixen en civilitzacions mil·lenàries, fins a arribar al mateix antic Egipte.
En aquest article, et portarem per un viatge apassionant des de l’antic Egipte fins a les orxateries valencianes, descobrint com aquesta beguda mil·lenària s’ha convertit en un dels símbols més estimats de la nostra gastronomia.
Egipte i l’ús ancestral de la xufa
Una de les evidències més clares de quant es valoraven les xufes ja en l’antiguitat és el fet que els arqueòlegs les han trobades als sarcòfags dels faraons egipcis.
En aquesta època, la xufa rebia el nom de «nǔt» i podem trobar la primera representació gràfica d’aquest tubercle en la tomba tebana TT100, del segle XV aC, on apareix il·lustrat el procés d’elaboració del «sht», una mena de pastís fet amb xufes.
L’arribada a la península Ibèrica amb els àrabs
El conreu de la xufa va viatjar des d’Egipte i es va estendre per tot el nord d’Àfrica, fins que finalment va arribar a la península Ibèrica de la mà dels musulmans. Encara que els experts en debaten la data exacta, hi ha consens en el fet que van ser els àrabs els que van portar amb ells aquest conreu durant el segle VIII. No obstant això, la producció no es va establir de manera generalitzada en territori mediterrani fins al segle XIII.
La xufa que va arribar a les nostres terres procedia específicament del Sudan i va trobar condicions ideals en la zona de l’Horta Nord de València. Aquesta implantació responia a raons molt específiques: la prohibició islàmica del consum de vi va impulsar el desenvolupament de begudes refrescants sense alcohol, mentre que perses i àrabs ja coneixien perfectament les propietats medicinals d’aquest tubercle.
Primeres mencions escrites a Europa
Hi ha documents històrics europeus que revelen dades fascinants sobre els primers usos de la xufa. El 1307, el metge medieval Arnau de Vilanova recomanava prendre «en dejú 30 o 40 arrels, anomenades vulgarment xufes» com a tractament per a hemorroides. A més, se sap que el rei Carles I en prenia per a combatre’n els problemes estomacals.
Però haurem d’esperar fins al 1762 per a trobar la primera referència específica a l’orxata de xufa, al tractat «Flora española o Historia de las plantas que se crían en España» de Joseph Quer. Posteriorment, Cavanilles, a les seues «Observacions» (1795), en descrivia minuciosament el conreu i va detallar que se’n dedicaven 180 fanecades (15 hectàrees) al conreu a Alboraia i Almàssera.
Com ha evolucionat la recepta de l’orxata al llarg del temps?
La història ens mostra com una beguda medicinal es va transformar amb el pas dels anys fins a arribar a convertir-se en un dels tresors gastronòmics més preats del Mediterrani.
De beguda medicinal a refresc popular
Durant el segle XII, a Espanya ja es coneixia una beguda refrescant anomenada llet de xufes, popularitzada pels àrabs com a alternativa saludable a les begudes alcohòliques. Aquesta preparació inicial posseïa
propietats medicinals importants reconegudes per a tractar problemes digestius i malalties respiratòries.
L’evolució natural va portar aquest remei terapèutic fins a nous horitzons, tot mantenint-ne els beneficis per a la salut mentre conqueria paladars pel seu sabor refrescant i textura cremosa única. La transició de medicina a plaer gastronòmic marca un punt fonamental en la història de la nostra estimada
orxata.
Influència del sucre i la canyella
Els segles van anar modelant-ne la recepta tradicional de manera extraordinària. El procés original, senzill però efectiu, consistia a arremullar, triturar i filtrar les xufes. Posteriorment, la incorporació de nous ingredients va definir el perfil que tant apreciem.
El sucre es va establir com a component essencial i es va fixar un mínim de 100 grams per litre en la recepta convencional, encara que poden arribar a afegir-s’hi fins a 120 grams. La tradició mediterrània va enriquir-ne la preparació amb tocs de llima i canyella durant la trituració, elements que en
potenciaven l’aroma característic i sabor inconfusible.
Les tendències actuals han renovat novament aquests conceptes tradicionals. En la gamma de Chufi hi trobaràs des del sabor més clàssic, amb Chufi Maestro Horchatero, fins a propostes noves per als paladars més moderns, com ara Chufi Frappé, amb un gust exquisit de café, o la refrescant Chufi Piña Colada, el sabor més apetible de l’estiu.
Com n’ha canviat la recepta?
Una curiositat fascinant: la primera recepta documentada d’orxata el 1748 emprava ametles, llavors de meló i pinyols. La versió amb xufa es menciona per primera vegada el 1762 al tractat «Flora española» de Joseph Quer. Aquest canvi va resultar decisiu, perquè 13 kg de xufa equivalien en preu a
només 200 grams d’ametles, cosa que va ajudar a democratitzar-ne completament el consum.
València va demostrar ser l’escenari perfecte per a aquesta evolució. Les terres arenoses i el clima mediterrani suau de l’Horta Nord van crear les condicions ideals per al conreu de la xufa. Aquesta combinació perfecta entre terra i tradició va permetre perfeccionar-ne tant la producció agrícola
com l’elaboració artesanal i va forjar l’emblema gastronòmic que hui forma part de la nostra identitat cultural.
La llegenda i el nom: per què es diu orxata?
T’has preguntat mai per què aquesta deliciosa beguda valenciana s’anomena orxata? Darrere d’aquest nom s’amaguen llegendes entranyables i curiositats etimològiques que han teixit una aura mítica al voltant de la nostra beguda més estimada.
La història del rei Jaume I i la jove valenciana
Segurament has sentit la llegenda més popular sobre l’origen del nom: el rei Jaume I, en tastar la refrescant beguda oferida per una jove valenciana, va exclamar tot sorprés: «Açò és or, xata!» Aquest joc de paraules entre «or» i «xata» va donar lloc, suposadament, al terme «orxata».
Encara que la història ens arriba plena d’orgull i el fet resulta molt entranyable, la realitat és que no té evidència històrica. Els experts assenyalen anacronismes evidents, com ara l’ús del terme col·loquial «xata», que no apareix documentat en la llengua valenciana fins a temps més recents.
Etimologia: d’hordeum a orxata
La història etimològica vertadera és menys romàntica, però igualment fascinant. «Orxata» prové del llatí hordeāta (feta amb ordi), derivat d’hordeum (ordi). L’origen etimològic del mot és incert. Podria vindre d’un
mossàrab, orgata (pronunciant la g com si fora una j).
Segons aquesta teoria, el nom procedeix de l’aigua d’ordi, que ja es consumia per les propietats medicinals durant l’antiga Roma i que, amb el temps, va evolucionar per a incloure altres ingredients vegetals segons la disponibilitat local de cada regió.
L’orxata hui: tradició, innovació i salut
Des dels seus orígens mil·lenaris fins a convertir-se en la beguda emblemàtica que coneguem hui, l’orxata ha sabut combinar magistralment tradició i innovació en el panorama gastronòmic espanyol actual.
El procés d’elaboració actual comença amb el rentat de les xufes en aigua clorada, abans de rehidratar-les i desinfectar-les. Posteriorment, es trituren afegint aigua per a facilitar-ne el procés, es premsen i separen el líquid del residu sòlid per a obtindre’n un extracte que es tamisa i mescla amb sucre.
Finalment, l’orxata es refreda ràpidament a 0 °C per al consum, i s’ha de conservar a temperatures inferiors a 2 °C. Aquest procés meticulós garanteix que cada got en mantinga la qualitat i frescor que caracteritza l’autèntica orxata valenciana.
El fartó com a acompanyant tradicional
El company inseparable de l’orxata és el fartó, el dolç esponjós creat als anys seixanta per la família Polo. Aquest pastís allargat va ser dissenyat específicament per a submergir-se perfectament en el got d’orxata.
Elaborat amb ingredients naturals com ara llet, farina, ous i sucre, constitueix juntament amb l’orxata, una de les combinacions més emblemàtiques i estimades de la gastronomia mediterrània.
Aquesta perfecta harmonia entre orxata i fartó representa l’evolució natural
d’una tradició que continua conquerint paladars en ple segle XXI.
Com veieu, l’orxata representa molt més que una beguda refrescant deliciosa. Aquest veritable tresor mediterrani ha traçat un camí fascinant des de les vores ancestrals del Nil fins a convertir-se en el símbol indiscutible de la nostra gastronomia.
Quan disfrutes d’una orxata acompanyada de fartons en una orxateria o a casa teua, participes d’una tradició que connecta directament amb pràctiques ancestrals. L’evolució de la recepta a través del temps demostra com la nostra cultura ha sabut adaptar i perfeccionar aquest tresor segons les necessitats i gustos de cada època.
Brindem per l’orxata, el nostre tresor líquid!
